La multinacional Lafarge està aconseguint que tota la població de la comarca del Camp de Morvedre seguisca condemnada a respirar el seu fum irrespirable durant almenys 18 anys més. Si eres de les persones que vas pel llit del riu Palància practicant running, o vas per les carreteres de Torres-Torres, Algímia, etc amb la teua bicicleta, millor llig bé fins a la fi de l'article perquè vas a saber allò que els teus bronquis deixen passar a la sang: centenars de micropartícules, de dioxines i de furans que van a empitjorar la teua salut i, el que és millor, amb el vist-i-plau de la Conselleria de Medi Ambient i Canvi Climàtic.
Sí, efectivament, deu haver vida al·lienígena als despatxos dels polítics perquè no s'entén d'una altra manera com és possible que els que blasmaven contra les polítiques neoliberals destructives del PP en matèria de mediambient, ara, una vegada en el lloc de responsabilitat, amb la decisió en les seues mans, deixen escapar l'oportunitat de tancar l'aixeta a les empreses tòxiques com Lafarge a Sagunt. Així doncs, els que els vam votar i els que no, seguirem respirant per saecula saeculorum els fums cancerígens que desprén el funest fumeral cada nit.
La decepció també es respira en l'aire de la comarca. Les veïnes i veïns de Bonilles i Romeu veuran per una pila més d'anys com la pedrera propietat de la multinacional segueix explotant la muntanya molt a prop de les seues cases. L'altre dia, al ple municipal, els treballadors de Lafarge que feien ús de la seua "capacitat negociadora" cridaven "esas casas son ilegales". I ja no ho són, són cases legalitzades i la gent que hi viu demana tranquil·litat per poder fer la seua vida sense l'impacte ambiental de l'activitat d'extracció d'àrids a escassos metres. No sé si a la majoria dels veïns de Bonilles i Romeu els importa un rave la conservació de la muntanya. Crec que més d'un deixarà de queixar-se quan Lafarge abandone la pedrera de Salt del Llop i se'n vaja a obrir un forat de la mida de quaranta camps de futbol en els preciosos boscos del Barranc de la Catalana. Però a qui li importen un grapat de conills, de raboses, d'àguiles, de serps...? Estes no voten cada quatre anys.
A qui sí li importen és a aquells que coneixen una veritat més subtil. Alguns els diran romàntics, utòpics, somiadors... en fi, són els que han estat sempre ahí, els mateixos que fa anys avisaven dels perills del malbaratament dels recursos, els que pararen en el seu dia les barbaritats urbanístiques del govern de torn, els que protegiren els espais naturals de la marjal... els que es preocupen perquè les noves generacions apreguen a estimar el trosset de terra que els ha tocat com a patrimoni col·lectiu. Ells saben que més enllà de les cases, quan les empreses marxen, aleshores és el torn de la gent i del medi ambient. I ja fa massa temps que esperem! Ara ens toca a nosaltres!
